Hi ha escalades que no es valoren per la seva dificultat o per la seva llargada. Son aquelles escalades on l'esència de l'escalada hi es ben clara.
Es el cas del Cavall Bernat de la Coma, no es ni una via llarga, ni hi trobareu gran dificultat tècnica, ni llargues aproximacions, aixó si, hi trobareu una escalada molt "clàssica" sobre potser la pitjor roca que he escalat mai, però de les que m'ha deixat més bon regust d'escalar....
Aquí hi arribem gracies al Marcel i la Ingrid, que ens comenten que hi han vist un clau molt vell al peu de paret, i d'algú que els ha comentat que es pot escalar... sense croquis, ni res ens hi apropem...
Ara ja sabem que vna ser en Ricard Darder i Joan Rovira, amb la seva dèria per pujar per tots els cavalls Bernats de catalunya, que van arribar a aquesta petita agulla el dia 28 de març de 1991.
Aproximació: Sortint de Sant Llorenç de Morunys ens dirigim cap a la Coma, on ja veiem la petita agulla a l'altre costat del riu. Seguirem per la carretera fins les fonts del Cardener, ara creuem el riu i pujem per la pista, tot just passat un barranc, arribem a un revolt de dretes que puja fort cap amunt, deixem el cotxe a l'exterior del revolt.
Un caminet surt del revolt i ens porta cap al sud pel costat del precipi, amb vistes a la Coma, seguirem uns metres i ja veurem el perfil de l'agulla...
seguirem anant a buscar la part superior de l'agulla i baixarem pel seu costat sud(desgrimpada bruta) per passar per un forat per sota l'agulla i ara per la cara nord baixarem fins al peu, un clau a uns 3 metres ens indica que per allí s'hi puja.(5 minuts)
Mateiral: Tascons, friends, bagues, i una mica de sang freda....
A la via no hi trobarem massa cosa, un clau al principi, i cuatre sabines a quina més precaria...el pas més difícil a meitat on et tira una mica enrera i sembla que tot s'hagi d'arrancar....però com fenòmen paranormal, la roca aguanta...
el tram amb roca més delicada es arribant a cim on les llastretes no saps com agafar-les, ara ja la sensació d'escalar es impresionant, cal passar sense tocar la roca...
Les vistes de l'escalada son prou guapes com per posar-ne algunes fotos...
es curta intensa i vertical.....
les vistes sobre la Vall de Lord no tenen preu, cal imaginar-se quan es va obrir aquesta via...no se qui van ser els pioners....però tela!
arribant a cim la Ingrid i l'Antxi, després de tirar a baix un bon munt de llastretes..
Els tres a cim....la reunió de cim la fem fora de l'agulla ja que a cim no hi ha res i està tot trencat....
cal fer un pas....i arribar a un bon pi per fer reunió!
En fi, una via molt interessant per anar a disfrutar de l'escalada molt simple i esencial,....recomanable a tots els que vulguin tenir sensasions diferents en l'escalada, on l'escalador deixa de pensar en res per conectar amb la paret, i anar flotant de presa en presa fins a cim....concient que no pot equivocar-se però amb la confiança de que es capaç d'aconseguir la seva fita, fer cim.
Es el cas del Cavall Bernat de la Coma, no es ni una via llarga, ni hi trobareu gran dificultat tècnica, ni llargues aproximacions, aixó si, hi trobareu una escalada molt "clàssica" sobre potser la pitjor roca que he escalat mai, però de les que m'ha deixat més bon regust d'escalar....
Aquí hi arribem gracies al Marcel i la Ingrid, que ens comenten que hi han vist un clau molt vell al peu de paret, i d'algú que els ha comentat que es pot escalar... sense croquis, ni res ens hi apropem...
Ara ja sabem que vna ser en Ricard Darder i Joan Rovira, amb la seva dèria per pujar per tots els cavalls Bernats de catalunya, que van arribar a aquesta petita agulla el dia 28 de març de 1991.
Aproximació: Sortint de Sant Llorenç de Morunys ens dirigim cap a la Coma, on ja veiem la petita agulla a l'altre costat del riu. Seguirem per la carretera fins les fonts del Cardener, ara creuem el riu i pujem per la pista, tot just passat un barranc, arribem a un revolt de dretes que puja fort cap amunt, deixem el cotxe a l'exterior del revolt.
Un caminet surt del revolt i ens porta cap al sud pel costat del precipi, amb vistes a la Coma, seguirem uns metres i ja veurem el perfil de l'agulla...
seguirem anant a buscar la part superior de l'agulla i baixarem pel seu costat sud(desgrimpada bruta) per passar per un forat per sota l'agulla i ara per la cara nord baixarem fins al peu, un clau a uns 3 metres ens indica que per allí s'hi puja.(5 minuts)
Mateiral: Tascons, friends, bagues, i una mica de sang freda....A la via no hi trobarem massa cosa, un clau al principi, i cuatre sabines a quina més precaria...el pas més difícil a meitat on et tira una mica enrera i sembla que tot s'hagi d'arrancar....però com fenòmen paranormal, la roca aguanta...
el tram amb roca més delicada es arribant a cim on les llastretes no saps com agafar-les, ara ja la sensació d'escalar es impresionant, cal passar sense tocar la roca...
Les vistes de l'escalada son prou guapes com per posar-ne algunes fotos...
es curta intensa i vertical.....
les vistes sobre la Vall de Lord no tenen preu, cal imaginar-se quan es va obrir aquesta via...no se qui van ser els pioners....però tela!
arribant a cim la Ingrid i l'Antxi, després de tirar a baix un bon munt de llastretes..
Els tres a cim....la reunió de cim la fem fora de l'agulla ja que a cim no hi ha res i està tot trencat....
cal fer un pas....i arribar a un bon pi per fer reunió!
En fi, una via molt interessant per anar a disfrutar de l'escalada molt simple i esencial,....recomanable a tots els que vulguin tenir sensasions diferents en l'escalada, on l'escalador deixa de pensar en res per conectar amb la paret, i anar flotant de presa en presa fins a cim....concient que no pot equivocar-se però amb la confiança de que es capaç d'aconseguir la seva fita, fer cim.
5 comentaris:
Carai quin festival d'escalada amb preses mòbils, je,je.
Coincideixo amb tu que no cal buscar grans noms per disfrutar de l'escalada. Però quina por m'agafa quan dius que és la pitjor roca que t'has trobat mai.
Felicitats per tot plegat.
Jona, aquest es un d'aquells racons perduts, on escalar prent una altra dimensió....si que es un festival, però més interior que exterior!
Mingo,pot ser he fet algun passatge en alguna via pitjor que aquest, però aquí es el 80% de la via precari, cal anar "al loro" i a flotar sobre els cantos....tot una experiència!
Hola de nou,
fa uns mesos vaig penjar algun comentari per aclarir el nom del Roc Punxut en una activitat vostra, també al Solsonès. Avui l'amic Josep Ma Cases, de Solsona, m'ha dit que havia vist aquesta entrada del blog i que segurament m'interessaria veure-la.
Quan ho he fet, el cor m'ha donat un salt perquè de cop he envellit 20 anys. Per si considereu convenient esmenar o afegir alguna cosa al post, us explico una batalleta.
La dèria d'en Joan Rovira i meva per resseguir els Cavalls Bernats dels Països Catalans ens va dur a aquesta roca el 28 de març de 1991 i vam pujar-hi per aquesta mateixa aresta. La via la vam batejar com a Genets de l'Apocalipsi i crec que no vam deixar-hi cap rastre, tret d'una petita ressenya en una capseta metàl·lica al cim.
En el meu record tinc molt present el rocam molt descompost (d'aquí el nom de la via), tot i que vam veure la via llaminera i molt lògica. Em sap greu haver-vos aixafat la guitarra per si creieu que era una primera, però us felicito per l'exploració i el bon gust.
Fins a una altra.
Ricard Darder
Bones Darder! axafar la gitarra no!! Tot el contrari! nosaltres hi vam anar per que ens van dir que hi havia rastre de que algú hi havia pujat, hi havia un clau a pocs metres del terra, el que no haviem trobat era rastre dels aperturistes!! ara ja ho sabem! una via més que comença a sortir de l'oblit!
Merci per la informació! ara poso el nom al post!
Moltes gracies!
Publica un comentari a l'entrada